“Vet aquí una vegada quatre xicots que treballaven en el molí de Can Torner. Una nit d’estiu en que tornaven de gresca, el cel era clar, i ple d’estels. Tot just estaven passant pel costat d’un gorg al costat del riu Gerd que un dels nois es va quedar bocabadat.
I és que la lluna havia caigut del cel i estava quieta i palplantada al bell mig de les aigües del riu. Mare meva! Com era possible? Els hi ho va dir als seus companys, i tots quatre es van decidir a afanyar-se i marxar corrents cap a Can Torner a agafar un cove de vímet i una corda amb el que poder subjectar el cove per poder agafar la lluna.
Corre que correràs, ja veus als quatre galifardeus, dos lligant el cove al tronc d’un arbre i els altres dos, agafant-lo i endinsant-se fins al bell mig del riu. Just quan hi eren a dins, van encerclar la lluna amb el cove i cada vegada que provaven de treure el cove, la lluna s’esmunyia.
En un dels intents, van estirar tan fort que la corda es va trencar, els dos nois que estaven fora van caure de cul al terra i als altres dos se’ls endugué la corrent fins que els deixà a la riba panxa enlaire, i aleshores van adonar-se de que la lluna estava al cel. I van pensar, que havien estat ells els que l’havien feta pujar ben amunt llençant-la amb el cove.
Mentrestant, a l’altra banda del riu, els veïns del poble al sentir tan xivarri havien sortit a veure l’espectacle tan ridícul que estaven protagonitzant els quatre nois, i és que quan van explicar-los als nois que l’únic que hi havia a l’aigua era el reflex de la lluna, aquests van marxar vermells i avergonyits cap a casa a dormir, tot pensant que havien fet el ridícul més gran de la seva vida, i és que aquell dia la gent del poble els hi va dir entre riotes i rialles:
“Ha, ha, ha… sou uns pescallunes!”. I des d’aquell dia es van convertir en els pescallunes del poble i dels pobles i ciutats veïnes, entre els quals va córrer l’anècdota dels quatre nois que intentaren pescar la lluna.”
 

 

Aquesta és la llegenda del Pescallunes, una llegenda molt nostrada que tothom atribueix als habitants de Torelló, i és que segons diuen eren uns jove d’allà els que van protagonitzar ara fa molts i molts anys aquesta entranyable història.
De fet en la versió de Torelló escrita per l’escriptor, fotògraf i cronista del poble, Ramon Vinyeta, el protagonista de la gesta és un sol torollenc, potser el moliner de Puigbacó o de Malianta que tornava pel costat del riu a l’alçada del Gorg del Saule, un xic amunt de les palanques del riu Ges, i que és un xicot d’un poble veí el que observa l’escena divertit, i que diu: “ Si és que els torollencs sou uns pescallunes!”.
I des d’aleshores que Pescallunes s’ha convertit en un gentilici simpàtic per a la gent de Torelló, entenent els pescallunes com a aquelles persones que són il·lusionades, ingènues, optimistes, benhumorades i sentimentals. I és des d’aleshores que la lluna s’ha convertit en un dels elements característics del poble, un dels seus símbols, un dels símbols en el Carnaval de Terra Endins, un dels carnavals més importants de la zona.
Aquesta història, però és una història, que no només s’escolta a Torelló, sinó que arreu de Catalunya, sempre hi ha algú que explica la història d’un vailet que va voler pescar la lluna en una nit clara d’estiu al riu del costat. I és la gràcia d’aquest tipus d’històries, i és que hom les adapta a la seva geografia i cultura.